EL PESCALLUNES
S’explica, des de temps immemorials, que una nit de cel transparent i de lluna plena, anava un santfeliuenc vorejant el riu Brugent quan va haver d’aturar-se atret per l’encant, mai vist per ell fins aleshores, que li oferia aquell astre que es reflectia en tota la seva plenitud en les aigües encalmades de la riera. Tan embaladit en va quedar de la bellesa d’aquella lluna, que molt brillava en la foscor de l’aigua, que il·lusionat, se li acudí pensar que la podia haver i decidí pescar-la amb un cove. Però per més que posés el cove dins l’aigua i l’enlairés ben de pressa no aconseguia ficar-la-hi.
Algú va veure l’espectacle i en to burleta li digué: què voleu fer? Pescar la lluna?. Des aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen “PESCALLUNES”: gent que s’il·lusiona i té somnis, romàntica, amb ambició i molts projectes, gent que no s’atura, que mira sempre endavant.
EL SENYOR DE COLLTORT
La llegenda atribueix aquest cognom al castell de Colltort, avui enrunat completament.
Doncs bé, es diu que una vegada, mentre el noble senyor disposava a combregar, al sacerdot li va caure la Sagrada Forma. Prou que s’apressà per recollir-la, però com que la capella era molt fosca, sense voler, el noble la va trepitjar. Horroritzat pel que va creure un sacrilegi, féu la prometença d’exercir set anys de botxí, la feina més repugnant i infamant que existia en aquella època.
Cada vegada que havia de penjar o esquarterar un malfactor, la seva consciència el remordia i patia una greu malaltia, puix que li suposava un enorme sacrifici.
En complir-se els set anys de la tasca ignominiosa que s’havia imposat, el senyor de Castelltort acabà els seus dies i morí dolçament. I els àngels el van pujar a la glòria en perdó del pecat que ell havia pensat havia comés.
ELS LLADREGOTS DEL RIUBRUGENT
No gaire lluny de la vila hi havia una casa de pagès anomenada el Riubrugent.
Una nit, hi entraren dos lladregots disposats a robar tot el que poguessin, però els de la casa se’n van adonar i els pogueren enxampar. En comptes de lliurar-los a la justícia, se la van prendre per la seva pròpia mà i els penjaren en un gran roure prop del mas.
L’endemà al migdia, dels cossos dels ajusticiats es va despendre una fumarola que es va anar espesseint fins a convertir-se en dos enormes cavalls coberts de foc i flames que empestaren tota la rodalia.
Els dos mals esperits es dirigiren fins al Firal, omplint de basarda tots els veïns que fugiren a més corre vers els afores. Però al cap d’una estona, aquells éssers fantasmagòrics s’esvaïren com per art d’encanteri. Tothom pensà que eren les ànimes dels lladregots.